És la Mare
dolorosa
prop la creu,
tota plorosa,
d'on el Fill
penja clavat
La seva ànima, endolada,
gemegant i
contristada,
punyent glavi ha
traspassat.
Oh quan trista i
afligida
era aquella
beneÏda
Mare del Fill
únic seu;
Que gemia i es planyia,
tot
guaitant-se'l, Mare pia,
al suplici,
essent ell Déu.
Quin és l' home
que, si veia
el patir que del
Crist feia
Mare aital, ell
no plorés?
Que tristor no
hagués pregona
si del Crist
Mare tan bona
compadir son
Fill veiés?
Per les culpes
del seu poble
a turment sotmès
innoble
i a flagell
Jesús veié.
El dolç fruit
que tant amava,
desolat morir
guaitava,
l'esprit quan
ell reté.
Eia! Mare,
d'amor vena,
feu que senti jo
la pena
del contrit, i
plori amb vós.
Feu que el fred
cor meu s'inflami
de l'ardor amb
què el Crist Déu ami
per tal
d'esser-li agradós.
Santa Mare, les
ferides
feu, del
Crucifix, sentides
i gravades al
meu cor.
I del vulnerat
Fill vostre,
que amor tal,
sofrint, em mostra,
compartiu amb mi
el dolor.
Compassiu, feu
que amb vós plori
i el Crucificat
honori,
mentre el viure
em durarà.
Prop la creu,
amb vós, estar-me
i al plany
vostre associar-me
amb mon plany
desitjo ja.
Verge, entre les
verges clara,
amargor no us
vegi encara,
feu que, amb
vós, em dolgui jo.
Que la mort del
Crist jo porti,
i acompanyi i
aconhorti
sos assots i
passió.
Dels verdancs
del Crist marqueu-me,
embriac de la
creu feu-me
i la sang del
vostre Nat.
En el dia del
judici
feu-me'l, Verge,
vós propici,
que no sigui al
flam llançat.
En finar, oh
Crist, mia vida,
per la Mare
feu-me crida
a la palma
triomfal.
Quan el cos en
terra mori,
feu que l'anima
us adori
en el goig
sempiternal.